Juan García Sentandreu
Director de l'Aula Colombina de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana RACV
Resum:
Este artícul defén l'existència d'un substrat romanç autòcton en les terres
valencianes anterior a la conquista de Jaime I en 1238. Partint de l'evolució
territorial del llatí vulgar, s'analisa la continuïtat de la població hispanorromana
durant les époques visigoda i andalusí, aixina com la conservació del romanç
entre comunitats mosáraps i sectors islamisats d'orige autòcton. Les jarches,
incorporades a moaxajes àraps i hebrees dels sigles XI i XII, es presenten com
a testimonis excepcionals de la supervivència d'una oralitat romanç en el món andalusí
i, particularment, en l'àmbit cultural del Sharq al-Ándalus. L'estudi aborda
també el valor de la toponímia, les llimitacions del Llibre del Repartiment com
a instrument demogràfic i llingüístic i l'heterogeneïtat dels repobladors
aplegats despuix de la conquista. Finalment, es destaca la transcendència de la
versió romanç dels Furs valencians i de les disposicions que ordenaven amprar
la romanç en sentències judicials i receptes mèdiques. Es conclou que 1238 va
significar el naiximent polític del Regne de Valéncia, pero no necessàriament
el naiximent oral de la seua llengua, la formació de la qual deu entendre's com
un llarc procés de continuïtat, contacte i transformació.
Paraules clau: llengua valenciana; romanç valencià; mosarap valencià; jarches; Sharq
al-Ándalus; Balansiya; Jaime I; Furs de Valéncia; llengua plana; repoblament
medieval; Llibre del Repartiment; continuïtat llingüística.
Introducció
L'orige històric de la llengua valenciana constituïx una qüestió que no pot
reduir-se al fenomen repoblador posterior a la conquista de Jaime I. La
formació d'una llengua romanç és sempre el resultat d'una evolució secular:
comença en la transformació territorial del llatí vulgar, continua per mig de
la seua transmissió oral i s'enriquix a través del contacte en atres llengües i
cultures. Des d'esta perspectiva, resulta difícil sostindre que el romanç valencià apareguera de sopte en 1238, deslligat de la població i de
l'història llingüística anterior del territori.[1]
El present artícul examina la possible continuïtat entre el llatí vulgar de
l'antiga Valentia, les romansos parlars en la Balansiya andalusí i la llengua
que, despuix de la conquista, va alcançar reconeiximent jurídic en el Regne de
Valéncia. Per a això es consideren conjuntament la permanència de la població hispanorromana,
l'existència de comunitats mosáraps, el bilingüisme de sectors islamisats, el
testimoni de les jarches, la conservació de la toponímia, l'alcanç real del
repoblament i, especialment, la primerenca utilisació del romanç en els Furs
valencians.
La tesis defesa és que la conquista de 1238 no va crear una llengua inexistent,
encara que sí va modificar el seu marc polític, demogràfic i cultural. Les
aportacions aragoneses, catalanes, navarreses, occitanes i castellanes varen
influir indubtablement en la seua evolució, pero ho varen fer sobre un
territori que no caria de tradició romanç i en una llengua que era el resultat
de sigles d'evolució oral. Les jarches representen el testimoni poètic
d'aquella oralitat prejaimina; la versió romanç dels Furs i les disposicions
sobre sentències i receptes constituïxen el seu primer gran reconeiximent
jurídic i institucional.
La llengua valenciana no va nàixer en 1238 al pas dels cavalls de Jaime I. Quan
el rei conquistador va entrar en Valéncia no va trobar una terra muda, despoblada
ni llingüísticament verge. Va trobar una societat antiga, hereua de Roma,
enriquida per sigles de civilisació andalusí i habitada per musulmans,
cristians i judeus que utilisaven l'àrap, l'hebreu i, sobretot, la romançada
valenciana com a llengua popular de cohesió i integració.
La conquista va crear un nou regne cristià i va transformar les seues
institucions, pero no va poder crear del no res la llengua de tot un poble. Les
llengües no desembarquen formades en els eixèrcits ni naixen per mig d'un
repartiment de cases i heretats. Es formen durant sigles en la vida quotidiana:
en els camps, en els mercats, en les llars i en les cançons transmeses de mares
a filles.
La llengua valenciana afona les seues raïls en eixe romanç anterior a Jaime I,
conservat entre els mosáraps i utilisat també per sectors de la població
islamisada (muladís) d'orige hispanorromano. Les jarches vinculades a l'àmbit
cultural valencià constituïxen un primerenc testimoni poètic d'aquella
realitat; i la traducció dels Furs a la romançada en 1261, el seu primer gran
reconeiximent jurídic i institucional.
De Valentia a Balansiya: una població que no va desaparéixer
La romanisació de les terres valencianes va
ser profunda. Durant sigles, el llatí es va convertir
en la llengua comuna de la població. Pero no es tractava del llatí lliterari de
Cicerón, sino del llatí popular parlat per llauradors, artesans, soldats,
comerciants i mariners. Aquell llatí vulgar va
evolucionar fins a convertir-se en romanç.[1]
Els visigots no varen interrompre este procés. Eren una minoria i varen adoptar
la llengua de la població hispanorromana. Per això, quan els musulmans varen
aplegar a la península en el sigle VIII no varen trobar habitants que parlaren
el llatí clàssic, sino comunitats que ampraven ya diferents modalitats
romançades. I en Valéncia hi havia ya escomençat a quallar la seua pròpia
varietat de romanç.
La conquista musulmana va substituir el poder polític, pero no va eliminar a la
població autòctona. Els conquistadors àraps i berebers eren numèricament molt
inferiors als habitants hispanorromans mantenint una relació percentual
d'entorn al 10%. L'islamisació del respon la població hispanorromana va ser gradual: molts es varen
convertir a l'islam; uns atres varen mantindre la seua religió cristiana i tots
varen conservar, en major o menor mida, costums, formes de vida i usos
llingüístics heretats sent, el romanç valencià, la llengua plana i popular
de cohesió ètica i religiosa.
L'error consistix en confondre islamisació en arabisació. Que una població
abraçara l'islam no significa que abandonara la seua llengua materna. Durant
generacions, l'àrap va conviure en formes romançes: el primer dominava la
religió, l'administració i l'alta cultura; el segon podia permanéixer en la
família, el treball, les relacions veïnals i la cançó popular.[2][3]
Balansiya no va ser una
excepció. Baixe el seu esplendor àrap continuava clapint l'antiga Valentia. La
ciutat va canviar de governants, de religió oficial i de cultura escrita, pero
els seus habitants no varen ser sustituíts. El poble va permanéixer i, en ell,
la llengua romanç valenciana.
Els mosáraps valencians: custodis del romanç
Els mosáraps varen ser els cristians que varen viure baix domini musulmà. Varen
conservar la seua religió, les seues comunitats, les seues tradicions i, durant
sigles, parles romançes. La seua existència demostra que entre la Valéncia visigoda
i el Regne cristià de Valéncia no es va produir necessàriament una ruptura
humana.[2]
Francisco Javier Simonet va documentar l'importància d'estes comunitats en la
conservació de la cultura hispanorromana. El arabiste valencià Julián Ribera va
advertir, ademés, que la romançada no va estar llimitat als cristians: també va ser utilisat per sectors musulmans
descendents de la població autòctona. Leopoldo Peñarroja va recuperar i va
desenrollar esta llínea d'investigació en estudiar específicament el mosárap
valencià i les seues relacions en la llengua posterior.[3][4]
L'expressió «mosarap valencià» no deu entendre's com una llengua immòvil i
idèntica en totes les seues traces al valencià del sigle XV. Cap llengua
permaneix congelada durant sigles. Significa que en el territori valencià va
existir un romanç autòcton anterior a la conquista de Jaime I, naixcut de
l'evolució local del llatí i somés despuix al contacte prolongat en l'àrap.
Negar tota preexistencia romanç obliga a acceptar una seqüència històricament
extrema: que cinc sigles de domini musulmà varen borrar completament el romanç; que la població valenciana va abandonar els seus usos llingüístics
anteriors; que els mosáraps varen desaparéixer sense deixar chafada i que, en
1238, una llengua aplegada en un repoblament heterogéneu va substituir de
manera ràpida i uniforme a les anteriors, fins a alcançar a penes un sigle i mig despuix un dels periodos de major esplendor lliterari de tota la península: el
Sigle d'Or valencià. Açò resulta insostenible.
Les fonts, la demografia, la toponímia, les jarches i la primerenca llegislació
foral inviten a revisar semblant simplificació.
Les jarches: el romanç que va conseguir sobreviure per escrit
La prova més commovedora de la supervivència del romanç andalusí són les jarches:
breus estrofes romançes colocades al final de les moaxajes, composicions cultes
escrites en àrap o hebreu durant els sigles XI i XII.[5]
En elles parla normalment una chicona que llamenta l'absència de l'amat,
confessa el seu dolor o pregunta a la seua mare i a les seues germanes quines
deu fer. El seu llenguage és senzill, directe i popular. Front al refinament
lliterari de la moaxaja, la jarcha introduïx la veu del poble.
Estes menudes cançons posseïxen un valor històric extraordinari perque varen
ser transcrites per mig de caràcters àraps o hebreus. Baixe una grafia semítica
va quedar preservada una llengua romançada que encara no disponia d'una
tradició escrita consolidada. Gràcies a elles podem escoltar l'eco d'els qui
parlaven romanç en al-Ándalus varis sigles abans de la conquista cristiana.
Les jarches demostren tres fets fonamentals. Primer, que la romançada va
sobreviure baix domini musulmà. Segon, que no era una llengua morta, sino un
vehícul viu de
comunicació i emoció popular. I tercer, que resultava suficientment conegut per
autors i escoltants de les moaxajes com per a ser incorporat a composicions
cultes.
Una llengua extinguida no canta. Una llengua desconeguda per al poble no tanca
un poema. Una llengua sense presència social no es convertix en la veu íntima
de les seues dònes.
¿Per qué podem parlar de jarches valencianes?
La filologia exigix reconéixer que no totes les jarches poden localisar-se en
absoluta precisió. Tampoc deu sostindre's que el seu romanç siga idèntica,
sense evolució alguna, al valencià lliterari documentat dos o tres sigles
despuix. Pero estes cauteles no autorisen a expulsar-les de l'història llingüística
valenciana.
Valéncia formava part del
Sharq al-Ándalus, un dels territoris culturalment més lluents del món andalusí.
En Balansiya, Denia, Xàtiva, Alzira, Morvedre i atres centres valencians varen
florir poetes, músics i hòmens de lletres. Autors com Ibn Jafaya d'Alzira, Ibn
al-Zaqqaq o al-Russafí varen pertànyer a aquell extraordinari univers lliterari
oriental. La poesia estrófica andalusí, les moaxajes i les cançons en romanç no
varen ser fenomens aliens a l'ambient cultural valencià.[6]
Per això cal amprar l'expressió «jarches valencianes» per a aludir, en la
deguda precisió, a les composicions vinculades a l'àmbit del Sharq al-Ándalus i
al fondo romanç existent en les terres valencianes. No perque posseïm l'acta
notarial del lloc exacte a on va nàixer cada vers, sino perque formen part de la tradició cultural de la
Valéncia andalusí.
En freqüència s'exigix a la continuïtat valenciana una prova
impossible que no es reclama per a atres llengües medievals. L'escassea
documental es convertix arbitrariament en prova d'inexistència. Pero les
llengües populars a penes s'escrivien. La documentació va conservar la veu de
reis, juristes, clercs i poetes cults, no la conversació dels llauros, artesans
o dònes del poble.
Les jarches són excepcionals precisament perque varen trencar eixe silenci. En
elles no parla la cancelleria ni l'Iglésia. Parla el carrer. Parla la dòna
enamorada. Parla una societat que mai va tindre escribans per a deixar
constància quotidiana de la seua llengua.
La toponímia: una memòria que cap conquista va poder borrar
A les jarchas s'unix la toponímia. Els noms de llocs conserven la memòria
llingüística del territori en una resistència extraordinària. Molts topònims
valencians d'orige llatí o romanç varen sobreviure baix formes arabisades i
varen anar posteriorment readaptats al valencià medieval.
Esta continuïtat resulta difícil d'explicar per mig d'una substitució total de
la població. Els conquistadors poden impondre governants, institucions i
llengües de prestigi, pero els noms dels camps, rius, montanyes, camins i
poblacions solen conservar-se perque els qui habiten el territori continuen
utilisant-los.
La toponímia valenciana revela una superposició d'estrats prerromans, llatins, romansos,
àraps i cristians medievals. No reflectix una successió de móns herméticament
separats, sino una continuïtat humana somesa a transformacions successives.
Els noms sobreviuen perque sobreviu la memòria d'els qui els pronuncien. Allí a
on permaneix el topònim permaneix també la chafada d'una comunitat anterior.
El Llibre del Repartiment no és una partida de naiximent
La teoria de l'importació llingüística s'ha recolzat principalment en el
repoblament posterior a 1238. No obstant, el Llibre del Repartiment registra
concessions de propietats, no una substitució completa d'habitants ni un cens
llingüístic del nou regne.
Antonio Ubieto va destacar que els repobladors procedien de territoris
diversos: Aragó, Catalunya, Navarra, Occitània, Castella i atres regions. No
varen aplegar formant un bloc humà homogéneu ni parlant una única varietat
llingüística. Ademés, rebre una donació no prova necessàriament que el seu beneficiari
s'establira de manera definitiva.[7]
Resulta difícil explicar que un repoblament heterogéneu produïra per sí sola
una llengua valenciana relativament cohesionada si no existia algun substrat
romanç capaç d'integrar les aportacions. Lo raonable, dins de la tesis
defesa, és entendre que els nouvinguts varen influir sobre una realitat
anterior, reforçant-la, transformant-la i contribuint a la seua normalisació
escrita.
Jaime I no va dur una llengua a una terra muda: va instituir un nou regne cristià
sobre una societat que ya posseïa història, memòria i formes pròpies de
comunicació.
La prova jurídica de 1261: la llengua que entenia el poble
Un dels principals indicis de que en Valéncia existia un romanç socialment
arraïlat es troba en la pròpia llegislació de Jaime I.
En 1261, a penes vintitrés anys despuix de la conquista de la ciutat, el
monarca va jurar els Furs de Valéncia i va promoure la seua formulació romanç
per a que pogueren ser coneguts i entesos pels habitants del Regne.
Aquella decisió no va ser un
gest lliterari ni una simple concessió cultural. Responia a una necessitat
pràctica: el poble valencià devia comprendre les lleis per les que anava a ser
governat. El romanç era, per tant, una llengua socialment inteligible del Regne.
Els Furs no varen llimitar la seua utilisació al text llegislatiu. Varen
ordenar que els juges pronunciaren les seues sentències en romanç:
«Els jutges en romanç diguen els sentències que donaran.»
També varen establir que meges, físics i cirugians dictaren les seues receptes
en romanç i no en llatí, per a que pogueren ser compreses correctament:
«Els metges, axí físichs com cirurgians, els receptes que dictaren hajen a
dictar en romanç i no en vaig clapir.»
El romanç va entrar aixina en el Dret, la Justícia i la Medicina: en les lleis
que regien el Regne, en les sentències que afectaven a la llibertat i els bens
de les persones i en les receptes de les que podia dependre la seua vida.
Este fet planteja una pregunta difícil d'eludir: ¿cóm va poder adquirir en tan
breu determini semblant extensió social, precisió jurídica i capacitat
institucional un idioma supostament desconegut per la població i dut
exclusivament per repobladors heterogéneus?
Per a que Jaime I ordenara amprar-ho en
matèries tan delicades devia ser suficientment comprés per una part significativa dels habitants. La
decisió de 1261 no va tindre per qué crear eixa llengua: va poder reconéixer i
elevar institucionalment una realitat romanç valenciana ya present, a l'hora
que la nova organisació política contribuïa a fixar-la i transforma-la.
La llengua plana o romanç va ser elegida
perque era una llengua que el poble podia entendre. No va ser el Llibre del Repartiment el
que va ensenyar a parlar als valencians. Va ser la necessitat de governar a una
societat real la que va dur al poder a redactar les seues lleis, pronunciar les
seues sentències i dictar les seues receptes en una forma llingüística comprensible.
El Regne de Valéncia va nàixer jurídicament en Jaime I, pero la tradició romanç
del territori era anterior. L'oficialisació de 1261 no va ser la partida de naiximent de la
llengua valenciana, sino el seu primer gran reconeiximent institucional.
De les jarches als Furs
Entre les jarches dels sigles XI i XII i els Furs en romanç del sigle XIII
existix una seqüència històrica que mereix ser considerada.
Les primeres mostren el romanç en l'intimitat del poble: l'amor, l'absència, el
dolor i la cançó. Els segons ho mostren convertit en llengua del Dret, de la
Justícia i de la Medicina. Les jarches són la veu popular; els Furs, la seua
consagració institucional.
No estem necessàriament davant fenomens aïllats, sino davant dos vores d'un
procés possible. Abans de la conquista, el romanç apareixia amagat baix
caràcters àraps i hebreus. Despuix d'ella, va accedir a l'escritura jurídica i
a les institucions del nou Regne.
Lo que va canviar en 1238 no va
ser la llengua del poble, sino el poder polític i la
posició institucional de les seues formes de parla. El romanç que havia
sobrevixcut en la oralitat va poder ocupar llavors partix de l'espai públic
anteriorment reservat a l'àrap i al llatí.
La conquista no va crear la veu: li va proporcionar una nova escritura i un nou
marc jurídic.
La continuïtat negada
La llengua valenciana medieval va
ser el resultat d'un llarc procés històric. Procedia
del llatí vulgar desenrollat en terres valencianes; va poder sobreviure baix
domini musulmà entre mosaraps i població hispanorromana islamisada (muladís);
va conviure en l'àrap; va rebre influències dels repobladors i va alcançar,
dins del Regne de Valéncia, la seua plenitut jurídica, social i
lliterària.[4][10]
Afirmar esta continuïtat no significa negar les aportacions posteriors a 1238.
Significa rebujar que tals aportacions crearen la llengua valenciana La
conquista va ser decisiva
per a la constitució política del Regne i per a la consolidació llegal del
valencià a través dels Furs, pero no representa, en absolut, el seu naiximent
oral.
Les jarches vinculades a l'àmbit valencià poden ser considerades les primeres
veus conservades d'eixe fondo romanç prejaimino. No són encara el valencià de Ausiàs
March, Joanot Martorell o Isabel de Villena, de la mateixa manera que els primers
romanços castellans no són encara la llengua de Cervantes. Pero entre aquelles
veus i la lliteratura valenciana posterior pot reconéixer-se una continuïtat
històrica que no deu descartar-se únicament perque incomoda a determinades
interpretacions contemporànees de signe nacionaliste.
Les llengües canvien, s'enriquixen i reben influències, pero també conserven
una memòria profunda. La llengua valenciana és frut de Roma, de la societat hispanorromana,
dels mosáraps, de Balansiya, del contacte en l'àrap i de la nova realitat
política creada despuix de Jaime I.
Les jarches proven que, molt abans de que s'escrigueren els grans texts
valencians, en al-Ándalus hi havia gents que amaven, sofrien i cantaven en
romanç valencià. Els Furs demostren que, solament vintitrés anys despuix de la
conquista, el romanç posseïa la força social necessària per a entrar en la
llegislació, la justícia i la medicina valencianes.
Les jarches varen ser la seua primera veu escrita. Els Furs, el seu
reconeiximent públic.
El nou Regne cristià de Valéncia va nàixer en 1238. La llengua valenciana, no.
Quan Jaime I va entrar en la ciutat, feya sigles que els seus habitants havien
transformat el llatí de Valentia en els romanços de Balansiya. I quan en 1261
va ordenar que les lleis, les sentències i les receptes s'expressaren en
llengua plana, no va crear una nova llengua per als valencians: va reconéixer
una llengua que els valencians podien entendre i parlar des de molts sigles arrere.
Referencies
[1] PENNY, Ralph, A History of the Spanish Language, 2.ª ed., Cambridge, Cambridge University Press, 2002.
[2] SIMONET, Francisco Javier, Historia de los mozárabes de España, 4 vols., Madrid, Real Academia de la Historia, 1897-1903.
[3] RIBERA Y TARRAGÓ, Julián, Disertaciones y opúsculos, 2 vols., Madrid, Estanislao Maestre, 1928; CORRIENTE, Federico, Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús, Madrid, Gredos, 1997.
[4] PEÑARROJA TORREJÓN, Leopoldo, El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe, Madrid, Gredos, 1990.
[5] STERN, Samuel Miklos, Les chansons mozarabes, Palermo, 1953; GARCÍA GÓMEZ, Emilio, Las jarchas romances de la serie árabe en su marco, Madrid, Sociedad de Estudios y Publicaciones, 1965; CORRIENTE, Federico, Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús, Madrid, Gredos, 1997.
[6] RUBIERA MATA, María Jesús, Literatura hispanoárabe, Madrid, Mapfre, 1992; BARCELÓ TORRES, Carmen, Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, Valencia, Universidad de Valencia–Instituto Hispano-Árabe de Cultura, 1984.
[7] UBIETO ARTETA, Antonio, Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, 2 vols., Zaragoza, Anubar, 1975-1979.
[8] BURNS, Robert Ignatius, Islam under the Crusaders: Colonial Survival in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1973.
Bibliografía
BURNS, Robert Ignatius, Islam under the Crusaders: Colonial Survival in the Thirteenth-Century Kingdom of Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1973.
BURNS, Robert Ignatius, Medieval Colonialism: Postcrusade Exploitation of Islamic Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1975.
CORRIENTE, Federico, Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús, Madrid, Gredos, 1997.
EPALZA, Míkel de, «Obispos —¿mozárabes o neomozárabes?— en Albarracín y Valencia en tiempos del Cid, en su contexto islamocristiano», Encuentro Islamo-Cristiano, núm. 395.
GARCÍA GÓMEZ, Emilio, Las jarchas romances de la serie árabe en su marco, Madrid, Sociedad de Estudios y Publicaciones, 1965.
PENNY, Ralph, A History of the Spanish Language, 2.ª ed., Cambridge, Cambridge University Press, 2002.
PEÑARROJA TORREJÓN, Leopoldo, El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe, Madrid, Gredos, 1990.
RIBERA Y TARRAGÓ, Julián, Disertaciones y opúsculos, 2 vols., Madrid, Estanislao Maestre, 1928.
RUBIERA MATA, María Jesús, Literatura hispanoárabe, Madrid, Mapfre, 1992.
SIMONET, Francisco Javier, Historia de los mozárabes de España, 4 vols., Madrid, Real Academia de la Historia, 1897-1903.
STERN, Samuel Miklos, Les chansons mozarabes. Les vers finaux en espagnol dans les muwassahs hispano-hébraïques, Palermo, 1953.
UBIETO ARTETA, Antonio, Orígenes del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, 2 vols., Zaragoza, Anubar, 1975-1979.


No hay comentarios:
Publicar un comentario